La Direcció General de Turisme de la Generalitat de Catalunya us proposa Pririneu Comtal, rutes que segueixen un ampli ventall d'indrets de la comarca interessants per visitar. Per obtenir més informació clica aquest enllaç.

El carrer Portal travessa tota la zona nord del nucli antic d'Avià. Abans de sortir a la carreretra de Cal Rosal i tancant el recinte habitat, es conserva un arc entre dues cases del que seria el portal d'entrada al nucli pel camí procedent de Berga en direcció a Cardona (Camí Ral de Cardona), i del que només queda una filada de l'arc amb dovelles que ha estat restaurat recentment. Les cases, que es situen a les dues bandes del carrer, daten majoritariament dels segles XVII-XVIII, encara que moltes s'han reconstruït i modernitzat; però cal destacar que el nucli ha estat habitat permanentment i, per tant, que les construccions són fruït de diferents segles. Principalment són de planta i, com a màxim, dos pisos, amb parets mitgeres. Unicament dues cases conserven portes d'entrada amb arcs adovellats (cal Mas Vell i cal Gavarró). El nucli és lleugerament aturonat, essent el punt més elevat la plaça Abat Oliba, al final del carrer del mateix nom, i observant-se el desnivell entre el primer i el segón tram del carrer Portal que es salva amb unes escales. Al segle XVIII el nucli va créixer cap al est i cap a la zona de la plaça del Padró. Actualment el seu creixement es troba aturat.

Al nucli antic donaven accés dues portes: la del carrer Portal, de la que es conserva l'arc i que comunicava amb el camí Ral de Cardona, i una altra que conduïa a Santa Maria i als camps i vinyes del padró (APM) al lloc on hi ha Cal Gasolà. El carrer Portal és el carrer més antic del nucli, que ja existia a l'Edat Mitjana; travessava tota la sagrera i unia les dues portes d'accés. Una part de la sagrera estaria emmurallada, mentre que les parets de les cases i el tossal donarien protecció per la part est. L'any 1999 es va refer el paviment dels carrers del nucli antic i es va tapar l'escala excavada sobre la pedra natural al centre del carrer Portal davant de Cal Gasolà, i que era un dels vestigis antics d'aquest carrer, possiblement datables al segle XIV-XV. Entre les cases del carrer Portal destaquen les antigues "Ramats", "Gurans" i "Brotons" que formen l'actual cal Mas Vell (APM, segle XIV); l'antiga església que es trobava al lloc on actualment hi ha cal Gavarró i cal Serra; cal Campaner i cal Escolà on hi havia l'antiga rectoria; cal Xut i cal Fideuer, lloc on es conserva una sitja subterrània. Totes aquestes formen l'eix central entre el carrer Portal i el carrer Abat Oliba. Entre el carrer i el Tossal a l'Edat Mitjana hi havia camps i horts, i des del segle XVII s'han anat construint cases progressivament que donen la configuració actual.

Església barroca d'una sola nau coberta inicialment amb volta de canó i teulada a dues vessants amb voladís de teules a vint centímetres per sota de la teulada. Els murs són de pedra de diferents tamanys amb les cantoneres ben escairades i grosses. La façana s'obre a llevant i sobre ella s'aixeca una espadanya doble que va ser restaurada fa pocs anys. La porta allindada té els muntants i la llinda fets amb pedra ben tallada i amb decoració motllurada. A la llinda hi ha l'inscripció: ANY 1630, amb un relleu al mig. Aquest relleu presenta una piràmide amb el crismó al centre i coronada per una creu que agafen dos braus alats que pujen per la piràmide i que fan referència a la llegenda del martiri de Sant Sadurní. En aquesta façana s'obren tres finestres, una a cada costat de la porta i la tercera, espitllerada, sobre la porta. L'interior presenta una sola nau que es va reformar totalment en la reconstrucció realitzada els anys vuitanta del segle XX amb el suport del Servei d'Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya i per iniciativa de la gent d'Avià. Al costat est de l'església hi ha el cementiri, petit i envoltat d'un mur de pedra i en el que practicament no es distingueixen les tombes ja que és ple de matoll. La última vegada que es va enterrar algú va ser l'any 1931.

La primera notícia històrica la trobem l'any 1003, quan el comte Oliba dona al monestir de Santa Maria de Serrateix l'església de Sant Martí d'Avià amb la seva sufragània de Sant Serni de Clarà (JUNYENT, 1992), encara que el lloc de Clarà ja era nomenat a l'acta de consagració de Sant Martí (BARAUT, 1978) i a la de Sant Llorenç prop Bagà al 983 (et in Clerano manso I cum terras et vineas) (BOLÓS, 1986). La última referència al lloc la trobem el 1020, quan Guinedella ven a Ramon d'Avià un alou al lloc de Clarà, al terme del castell d'Avià, pel preu de tres-cents sous d'or i d'argent, cavalls i mules (SERRA, 1930). L'antiga església no es trobava al lloc que ara ocupa l'actual, edificada al segle XVII (1630), es trobaria a l'altre costat de la carretera, més a prop del castell, al lloc ocupat per l'antic mas Palau on hi havia un cementiri i una petita església. Lany 1854, quan només tenia setze anys, el pintor Marià Fortuny i Marçal va residir temporalment a la zona fugint de l'epidèmia de còlera que assolava Barcelona. Durant l'estada va pintar tres quadres, entre els que destaca "La Vall de Clarà", en el que s'observa l'església de Sant Serni així com altres masos propers: la Riereta, l'Hostal del Gran Nom i els Porxos. Aquesta pintura es troba al Museu Comarcal Salvador Vilaseca de Reus. L'any 1936, a l'inici de la Guerra Civil es va cremar l'altar, així com els sants, bancs i altres objectes de culte. Després va ser abandonada fins que l'any 1988 el poble d'Avià va posar en marxa una campanya de recuperació que es va iniciar netejant i desbrossant la zona per uns quants veïns dirigits per Mn. Camil Viladrich i que va culminar amb la restauració de la volta de maó pla i la teulada l'any 1990, així com el campanar de doble espadanya que es va finalitzar l'any 1995.

L'octubre de 1990 es va recuperar la celebració de la festa de Sant Lluc i es va anar a peu des d'Avià fins l'església amb la companyia dels gegants, instaurant de nou l'aplec què es celebra cada any. Un dels gegants d'Avià va ser batejat amb el nom Serni per voluntat popular i en conmemoració de la recuperació de l'església. La llegenda de Sant Sadurní (Serni) explica que aquest bisbe de Tolosa de Llenguadoc va ser perseguit pel l'emperador Deci i mort l'any 250 a les escales del Capitoli de Tolosa. El Bisbe Sadurní es va negar a adorar un ídol romà en forma de brau, per aquest motiu el van martiritzar lligant-lo a un brau que el va arrossegar per les escales fins a destrossar-li el cap. Sant Serni era l'advocat dels nens que es fan pipí al llit, i que portàven a l'església per tal de fer-los creure. A l'església de Clarà es deia missa cada diumenge a la mateixa hora que a Avià, motiu pel qual sempre era el vicari el que deia missa a Sant Serni. Assistien els habitants dels masos que depenien d'ella: Casancots, La Bauma, Codines, Lluert, La Riereta, la Parera, el Pou, Santandreu, Serrapinyana, els Porxos, l'Hostal del Gran Nom, el Verdaguer, Vilanova, la Vinya. Es va deixar de dir missa en ser cremada per la Guerra Civil.

Església situada sobre una plataforma rocallosa sorrenca, al marge dret del Llobregat i sobre la colònia la Plana. Forma part d'un conjunt amb el mas Obiols, la Rectoria, el cementiri i la necròpolis, a més d'altres elements isolats: una tina, la font d'Obiols, una creu de pedró, un cobert i els forats de la torre de guaita medieval. L'església és d'una sola nau, alta i estreta, amb absis trapezoïdal a la capçalera al costat de llevant, flanquejat per dues capelles laterals cobertes amb volta de canó. La nau principal és coberta amb encavallades de formigó que imita l'antiga, que era de fusta. L'absis i el transsepte es comuniquen a través de tres arcs de ferradura que reposen sobre columnes cilíndriques amb capitells i bases de factura molt primitiva, excepte un (dreta de l'arc central) que fou substituït per un altre més elaborat en època romànica. L'absis és il·luminat per dues finestres espitllerades rematades amb arc de mig punt fet amb lloses petites. L'accés al temple es fa per dos portals: un obert al costat, per on hi ha vestigis del primitiu, i que és modern; l'altre a la façana oposada a l'absis, obert en la remodelació d'època romànica, d'arc de mig punt adovellat amb una senzilla arquivolta. Les façanes són llises, essent l'única decoració els murs terminals de la nau que depassen els nivells de la teulada. Fruit també de les reformes romàniques és el campanar d'espadanya de dues obertures. Al voltant de l'església hi ha diverses tombes antropomòrfiques excavades a la roca, d'època romànica. En aquest edifici s'hi va trobar un fragment de pedra de 60 x 32 x 8 cm, amb un costat arrodonit i decoracions acanalades concèntriques als extrems que, segons Xavier Sitges (SITGES, 1977) pertany a una ara d'altar anterior al període romànic. Actualment es conserva a l'interior de l'església.

L'església de Sant Vicenç d'Obiols és situada a l'antic comtat de Berga, dins els límits del bisbat d'Urgell i formà part, des dels seus orígens, del monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll, amb categoria de parròquia. Es desconeix la data de consagració, però és anterior al 888, data en què el comte Guifré fa donació de l'església al monestir de Ripoll (Et in eodem comitatu ecclesias Sancti Vicenti, que est consacrata...) (AA.DD., 1985). Conservà el caràcter de parròquia durant tota l'edat mitjana, confirmat en les visites del bisbe d'Urgell al deganat de Berga (1312 i 1314). En crear-se el bisbat de Solsona al segle XVI, es va generar un plet entre aquest bisbat i el monestir de Ripoll l'any 1753 per la jurisdicció de les esglésies. Finalment el bisbe de Solsona (Rafael Lasala) va fer una concòrdia amb Ripoll de forma que Obiols es mantingué en la jurisdicció eclesiàstica de Ripoll, agregada a la de Vic. Al 1874 la parròquia d'Obiols passà a ser del bisbat de Solsona, tal i com ho confirmen dues notes manuscrites al llibre de baptismes de la parròquia d'Obiols (1852 a 1906). Sembla que l'edifici primitiu correspon al segle X, construït aprofitant carreus d'un edifici anterior, probablement visigòtic, que devia trobar-se en estat ruïnós. A finals del segle XII o inicis del XIII es va consolidar engruixint els murs del capdavall de la nau, refent el frontispici i obrint un nou portal de mig punt adovellat. També se substituí la coberta d'encavallades per una altra de pedra semicircular i es van retocar els arcs de ferradura convertint-los en arcs de mig punt. Entre 1959 i 1962 es va realitzar una restauració de l'església pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, dirigida per l'arquitecte Camil Pallàs: Es va refer la teulada d'encavallades primitiva, es retocaren els arcs retornant-los a la seva forma originària i es reobrí el portal de migjorn. No consta si es va realitzar també excavació arqueològica, tot i fer menció de troballes, com la moneda visigòtica del rei Egica, localitzada en una de les tombes. Al nord de l'església, sobre un turó de pedra calcària, hi ha un conjunt de forats rodons excavats a la roca i disposats en planta circular que podrien correspondre a una torre de guaita característica de la Marca Hispànica. L'església d'Obiols donà origen a un petit nucli format per masies disseminades que en depenien i ja surt al fogatge de 1365 com a parròquia Dalbiols amb sis focs; al de 1497 (Albiols) en el que consten Jaume Albiols i Pere Ballús de Coromines; al de 1557 hi són fogatjats Francesch Grauges, Joan Solsona al mas Torrentbó, Pere Campelans al mas de Coloma, Jolia Solsona al mas Coromines, Pere Calviesa, Lorens Vilajussana, Agostina viuda al Mas Vilasobirana, Joan Balus al mas Coromines, Sagimon Albiols i Joan Ledo. Actualment forma part del municipi d'Avià i la parròquia depen de Gironella.

L'església s'alça en un lloc planer al peu de la carretera. És un edifici d'una sola nau amb absis semicircular orientat a llevant, units els dos cossos directament a través de l'arc d'obertura de l'absis. La nau és coberta amb volta de canó punt, reforçada amb dos arcs torals que arrenquen d'una imposta molt senzilla. L'absis és cobert per una volta d'un quart d'esfera. Quatre finestres donen llum a l'interior: dues a la façana de migdia, una a la de ponent i una al centre de l'absis; totes amb doble esqueixada i arc de mig punt, monolític a l'interior i adovellat a l'exterior. El portal d'accés és situat a un costat del mur de migjorn i està format per dos arcs de mig punt adovellats i en degradació. Els murs que tanquen la nau pels costats de llevant i ponent, depassen l'alçada de la teulada, amb una espadanya de doble arc situada sobre el de ponent. En aquest mur es va obrir una porta tardana amb llinda que va ser tapiada en la restauració feta per la Diputació de Barcelona entre els anys 1970 i 1973, alhora que es reobria la porta de migdia. L'obra és de carreus petits disposats en fileres horitzontals i lligats amb morter de calç bastant sorrenc. Davant la porta, un baluard de murs baixos tanquen una petita era on hi ha una pica de batejar de pedra que anteriorment es trobava a l'interior. Cal recordar que a l'era de la casa Santamaria hi ha tombes antropomòrfiques que formen part de l'antiga necròpolis de l'església i que ara es troba oculta.

El primer document en què s'esmenta Santa Maria és el de la consagració de l'església del monestir de Sant Llorenç prop Bagà, datat el 21 de novembre del 983, en el qual el comte Oliba de Cerdanya-Besalú i la seva muller Ermegarda feren algunes donacions entre les que s'hi troben l'església de Sta. Maria amb cinc masos, terres, delmes i primícies, i un mas a Clarà: "Et in Avizano ecclesiam sanctae Marie et masos V et terras et vineas, cum suas decimas et primitias" (Pergamí n. 1110, AM). L'església per tant es trobava dins els límits de l'antic comtat de Berga i sota la jurisdicció eclesiàstica del bisbat d'Urgell, depenent del monestir benedictí de Sant Llorenç prop Bagà. El 1003 el comte Oliba Cabreta la cedí al monestir de Santa Maria de Serrateix (que depenia de Sant Llorenç prop Bagà). Al segle X al bisbat d'Urgell les comunitats religioses es convertiren a la regla de sant Benet, tenint cura aquests monestirs benedictins de les parròquies dependents. És per això que alguns historiadors opinen que la casa Santamaria, al costat de l'església, podria haver estat la seu d'un monestir femení que tindria cura del culte a la Mare de Déu. L'any 1312 mantenia la categoria de parròquia segons confirma la visita al deganat de Berga. Actualment depèn de la parròquia de St. Martí amb caràcter de sufragània (BENET, 1993). Durant la Guerra civil (1936-1939) es va abandonar el culte i va ser convertida en magatzem fins que al 1970 el Servei de Patrimoni de la Diputació de Barcelona hi va realitzar importants treballs de restauració, retornant el culte el 14 de maig de 1973. De l'interior de l'església procedeix el frontal d'altar de Santa Maria atribuït al Mestre d'Avià, conservat al Museu Nacional d'Art de Catalunya i del qual se n'exposa una còpia a l'interior de l'església. La Mare de Déu d'Avià era venerada a aquesta església i també era coneguda com Nostra Senyora de la Llet, ja que a ella s'advocaven les mares embarassades perquè les ajudés en el part i els concedís tenir força llet pel fill (goigs de Santa Maria d'Avià).

Llac artificial de sis hectàrees d'extensió, amb una profunditat de 2 a 18 metres i una capacitat d'uns 600.000 metres cúbics d'aigua, i que es nodreix de l'aigua de la Riera d'Avià. A l'entorn del llac el Sr. Agustín Rosal i Sala va plantar diferents espècies de plantes i arbres per tal de crear un jardí introduïnt espècies que no eren autòctones com l'erable i el teix, espècies que es van aclimatar i que s'han escampat pels entorns de la Riera d'Avià. Diferents espècies animals hi viuen a la zona: ànecs, polla d'aigua, amfibis, carpes i llucis, principalment. Fa pocs anys que s'han netejat els contorns vegetals de l'estany, s'han posat barques de passeig i s'ha instal·lat un bar i lloguer de cavalls, tot i així l'aigua i els entorns no estàn molt cuidats i la manca d'aigua a la Riera d'Avià provoca que no hi hagi renovació i es trobi brutície a la superfície en alguns racons.

El llac principal de Graugés es va construir al 1887 per iniciativa del Sr. Agustí Rosal i Sala aprofitant la fondalada del Torrentbó, en un lloc baix i amb un mur de 7 m d'espesor i 25 m d'alçada que va ser tractat amb silicat d'alumini pel costat en contacte amb l'aigua per fer-lo més resistent. Es van trigar cinc anys en construir-lo. El llac s'omple d'aigua provinent de la Riera d'Avià que arriba a través d'un canal que agafa l'aigua al seu pas per la casa Lluert d'Avià (lloc on encara s'observa el canal i la resclosa per desviar l'aigua). Per regar la part alta de la finca es van construir altres basses-dipòsit als punts més elevats, pujant l'aigua del llac principal elèctricament amb dues bombes mogudes amb la força sobrant de la fàbrica de Cal Rosal que proporcionava 100 cavalls de vapor a la nit. Hi havia oberts uns 16 quilòmetres de sèquies i hi havia instal·lats uns 2 quilòmetres de tubs de ferro Lavril que conduïen l'aigua als embassaments superiors des d'on es regaven els camps. Els estanyols de sota (Font de Sant Ramon) servien per emagatzemar l'aigua sobrant de l'estany Gran i retornar-la a la riera, mentre que el del Carrer Nou recullia aigües residuals de les granjes. L'Estanyol de les Escoles actualment només s'omple amb aigua de la pluja. El sistema d'estanys va convertir la finca en una gran explotació de regadiu, però també acomplia la funció d'ennoblir i distingir la propietat (la Torre) creant una zona d'esbarjo i jardí d'ús col·lectiu.

Ballús és situada al terme de la parròquia de Sant Vicenç d'Obiols. La primera referència documental la trobem al fogatge de 1497 on consta Pere Ballús de Coromines a la parròquia d'Obiols. També surt Joan Ballús al mas Corominas a la parròquia de Sant Vicenç d'Obiols al fogatge de 1553. Aquest mas Coromines va canviar el nom pel de Ballús, cognom del propietari. Al capbreu de Santa Maria de Ripoll de 1758 (ACA) el mas Ballús era de Joan Ballús i Salvans, i depenia del monestir. Degut el fet que Ballús era la casa que més produïa de la parròquia de Sant Vicenç d'Obiols, va ser nomenada casa major delmera a L'Excusado (1766-69), lliurant el delme a la hisenda reial (PLANES, 1985). En aquesta època es va donar un fort impuls a la casa i s'hi van construir la masoveria Terradelles i el molí. A l'amillarament de 1862, Ballús era de Josep Ballús, junt amb la capella, la serra de Ballús, el molí de Ballús, la Plana, el Collet i Terradelles. En aquesta època d'esplendor la masia va ampliar-se fent-se una part important de la casa, la capella i la masoveria del Collet i posant colons a totes les cases. Tota la propietat va ser comprada per la família Canudas l'any 1922. La masia havia estat habitada per quatre famílies a la vegada i la distribució interior es va adaptar, per això hi ha quatre cuines. Fins a inicis del segle XX va ser una de les cases més importants i de més producció d'Avià.

La primera vegada que s'esmenta la capella de Ballús és a l'Amillarament d'Avià de 1862 com a propietat de Josep Ballús, juntament amb la casa Ballús, el molí de Ballús, la serra de Ballús, el Collet, Terradelles i la Plana. Possiblement la construcció de la capella coincidís amb la remodelació del 1770, quan es va fer la sala i les habitacions principals, coincidint temporalment amb el final del barroc a la comarca. No es conserva cap imatge, ja que van ser cremades durant la Guerra civil de 1936. La capella estava dedicada a Santa Maria (Santa Maria de Ballús) (GAVÍN, 1985:20).

Cal Ramonet és una casa feta en diferents etapes difícils de determinar amb exactitud. És de dimensions grans, coberta amb teulada a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana oberta a migdia, de planta, pis i golfes. Té coberts als dos costats independents de la casa i s'obre a una era tancada per davant amb un petit mur i pels mateixos coberts. La façana principal presenta una simetria trencada únicament pel desplaçament de la porta principal a un costat. A la planta baixa hi ha dues portes: la principal de mig punt i adovellada amb la data 1800 i una creu gravades a la clau, i una a un costat també adovellada d'arc de mig punt però de llum més ampla. Al primer pis i a les golfes s'obren dues eixides amb dos arcs cada una: la del primer pis, els arcs són carpanells de pedra i la de les golfes són de mig punt d'obra vista. Tots ells diferenciats per pilars amb els capitells marcats per una motllura horitzontal. A cada costat dels arcs hi ha dos balcons d'arc rebaixat al pis i dues finestres a les golfes que acaben de marcar la simetria de la façana. Als murs laterals s'hi pot observar que les golfes eren un assecador obert per davant i pels costats i posteriorment es va tancar amb paret de maó. L'estructura interior segueix la divisió en tres crugies perpendiculars a la façana, i es pot veure clarament que el cos davanter va ser afegit posteriorment davant de la que havia estat la façana principal, que ara queda uns quatre metres per darrera de l'ampliació feta al segle XIX. En aquest mateix mur hi ha una espitllera un costat de la qual ha quedat tapiada per l'ampliació. La que havia estat la primera porta principal té els muntants formats per grans blocs de pedra escairats i la llinda de roure. Aquesta porta, situada en front de la principal, dóna accés a una cort i al cantó dret de la porta arrenca l'escala que porta al primer pis fent una ela, amb els primers graons de pedra i els últims d'obra vista amb la vora de fusta. L'escala mena al primer pis, on hi ha la sala amb el terra de rajols de fang fets a mà, obrint-se pel costat esquerre la cuina amb llar de foc a terra de campana típica de la zona i una habitació; pel dret, dues habitacions i l'arrancada de l'escala que porta a les golfes. La sala té sortida directa a l'eixida el terra de la qual te grans rajols de pedra. A la planta baixa hi ha un forn de pa.

La casa amaga una primera construcció dels segles X-XI feta d'un sol cop seguint la mateixa planta actual, i sobre la que es bastí al segle XII-XIII un mas fortificat senyorívol, com ho denoten els gruixuts murs de la base, l'opus spicatum i les petites finestres tipus espitllera a la paret de ponent. En època gòtica (XIV) es devien fer els tres arcs diafragma apuntats de la planta i posteriorment la porta adovellada de l'entrada principal. Possiblement dins la mateixa època es van fer els murs superiors de tàpia i les golfes amb envans interiors de pedra tosca amb muntants de roure. La porta adovellada de l'entrada va ser realitzada al XVII. La casa surt esmentada als pergamins de cal Mas d'Avià (1338, 1537), als de la casa Santamaria de Serrateix (1573), als fogatges de 1497 (Lorenç Vilajohana a la parròquia de Sant Martí) i 1553 (Lorens Vilajussana a la parròquia de Sant Vicenç d'Obiols), i en la documentació de la casa Vilamarí (1797); als llibres parroquials de la parròquia de Berga consta la confirmació de Francesc Vilajussana l'any 1686, essent l'última vegada que es fa menció d'un Vilajussana. Al capbreu de les propietats del monestir de Sta. Maria de Ripoll ja és propietat de Bernat Boixader i especifica que pertany a la parròquia de Sant Vicenç d'Obiols (1758) (ACA), mantenint-se en mans d'aquesta família al Registro de Casas de Campo de 1856 i a l'amillarament d'Avià de 1862. Al Registro de la Propiedad de 1879 Vilajoana és de Manuel Mutlló, fins al 1888 en què és de Francesc Badia Serra. A finals del segle XIX va comprar la propietat el Sr. Agustí Rosal i Sala, i pertanyé als seus descendents fins que al 1997 la va comprar l'actual propietari.

La casa pertanyia a la parròquia i terme d'Obiols, que depenia del monestir de Sta. Maria de Ripoll des del segle X, vinculació que es mantingué fins al segle XIX. El nom prové de "Vila Jussana", com ho demostra la documentació del segle XIV, possiblement amb relació topogràfica amb la "Vila Subirana" (AADD, Cat. Romànica, p. 116) (fitxa n. 53) i amb la "Villa Meredi" (Vilamarí (ADS). En les darreres obres de rehabilitació s'han trobat fragments de ceràmica grisa amb decoració incisa i ondulada del tipus de Casampons (PADILLA, 1984) i fragments de ceràmica vidriada blava del segle XIV. Al terra de la planta baixa, entre els dos arcs s'hi va trobar al 1998 una moneda diner de billó del segle X-XI datada pel Dr. Manel Riu. A la façana principal es va trobar encastada una quarta part d'un molí circular de pedra petit. A la zona dels voltants, entre la casa i la riera, es van trobar dos fragments de destral polida així com fragments de sílex amb traces de talla, a un lloc que possiblement hi havia una balma sobre la riera d'Avià.